De comportaments

27maig10

Llançar objectes als polítics està de moda. Pot ser una sabata, una reproducció en miniatura de la catedral de milà (aquest té certa gràcia), qualsevol tipus d’aliment (l’ou i el tomàquet són un clàssic) o una ampolla de plàstic. De fet, l’objecte tan se val i les conseqüències, de moment, tampoc no han tingut gaire transcendència per la salut dels que n’han estat diana. Bush va saber esquivar hàbilment amb un gest atlètic el sabatot que li va esbotzar un periodista iraquià durant una compareixença de premsa, a Berlusconi li va quedar la cara ensangonada i el nas mig aixafat però res de gaire greu i dimarts passat el president francès, Nicholas Sarkozy, gairebé no va ni notar l’impacte innocent d’una ampolla que va arribar amb la força afeblida per la distància i per l’aglomeració de gent que l’envoltava.

Certament, podem estar cansats, o fins i tot exhausts (en tenim tot el dret!), de la gestió política d’aquells que ens governen, de la seva incapacitat d’actuació, dels casos de corrupció, de les seves incoherències, de les promeses que es fan fum i de mil cinc-centes coses més. Però aquesta no és manera d’expressar la nostra desafecció política. Si ja és del tot inacceptable que llencin un crani de porc al córner d’un camp de futbol, fins i tot si al futbolista a qui va dirigit s’ha casat amb l’enemic; imagineu-vos com n’és de desacreditador i de poc ètic que gestos com aquest es produeixin en un espai públic on les pautes de comportament no haurien de ser ni de bon tros les d’un estadi esportiu. Que ni en futbol, ni encara menys en política, aquesta manera de protestar no porta enlloc es veu d’una hora lluny i, ben mirat, és d’estranyar que el marrec adolescent que dimarts va atacar Sarkozy ho fes motivat per un impuls de mobilització en contra de la incapacitat política del seu govern.

L’incident és simptomàtic d’un altre problema tan o més greu i íntimament relacionat: l’educació. Sembla una ironia que el motiu de la visita del president francès en aquesta escola de Beauvais, una localitat situada al nord-oest de París, fos la celebració d’una jornada contra l’absentisme laboral i la violència juvenil. L’arrel del problema ha estat àmpliament analitzada una vegada i una altra per pedagogs, polítics, sociòlegs, i tota mena d’intel·lectuals i disciplines: les jornades laborals que no s’acaben mai i que deixen desemparada (mai més ben dit) la canalla; la mala influència dels continguts violents que emeten la televisió, el cinema i els videojocs; les inacabables reformes del sistema educatiu cada cop que canvia el color polític del govern i el fet que molts d’aquests nens no hagin topat mai amb un “no”, entre altres raons, han construït una generació que sembla condemnada a anar pel mal camí. I és preocupant perquè (sí, és un tòpic, però no per ser-ho és menys cert) ells faran el futur. Cal actuar políticament ara. I una bona manera de  començar seria la d’esborrar definitivament d’institucions com el Senat escenes tan lamentables com la que s’hi va produir el mateix dimarts, quan el president de la Cambra va haver de posar pau al guirigall de crits d’una colla de senadors que es comportaven com ho fan els hooligans en un estadi de futbol.

Advertisements


3 Responses to “De comportaments”

  1. 1 xuls

    Estic d’acord amb tu quan dius que aquests actes són clarament simptmàtics d’una vida quotidiana on l’educació es va desgastant. De totes maneres, deixa’m puntualitzar que no només, per a o per b, es perd el respecte en vers l’altre i la tasca de l’altre (el cas dels polítics, com tu, entenc que n’estiguem fins els mateixos) sinó que crec que el gran problema de tot plegat és la gran deshumanització de la societat en general.

    Igualment, bona reflexió (com la majoria d’aquest blog, que fa uns dies que llegeixo!)

  2. 2 marinacabanis

    Tens tota la raó, Júlia, però precismant una de les principals conseqüències d’aquesta deshumanització que dius és la falta de respecte envers l’altre i envers la societat en general. Manca de compromís social, manca de formes i tot es va tornant mesquí i hostil. És així. Jo sempre poso el mateix exemple: quan camines pel carrer i algú et trepitja, sembla que hagis de demanar tu perdó i no la persona que t’ha trepitjat. És molt preocupant i em temo que en altres països de més amunt no és ni de bon tros com és aquí.

  3. 3 César Cidraque Llovet

    Voltaire va dir que ‘la forma ideal de govern és una democràcia temperada amb assassinats’. Reflexionem-hi per favor, reflexionem-hi!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: