Dos per dos quatre, quatre per dos vuit

17maig10

L’esport, el periodisme esportiu i la seva capacitat manipuladora. Aquest podria ser el subtítol de la reflexió que recupero avui a l’en negreta i que, com no podria ser d’altra manera, parla d’esport i de futbol.

L’esport actual és hereu dels jocs que se celebraven a les arenes del Colisseu 2.000 anys endarrere. Aquelles lluites de gladiadors tenien sobre els habitants de la Ciutat eterna un efecte semblant al que produeix el futbol a la nostra societat actual. Dies abans del combat, les parets de Roma s’omplien de cartells que anunciaven el gran espectacle: “la tropa de gladiadors del lanista (una figura entre l’entrenador i el president) Maximus Festus Ampliatus oferirà un gran espectacle. I a més a més , hi haurà caces i estendrem el vellum”, encara es pot llegir en una inscripció de Pompeia. Tothom contava els dies que faltaven pel gran esdeveniment i es palpava el nerviosisme arreu de la ciutat. Al fòrum no es parlava de cap altra cosa i als carrers, els més petits brandaven les espases de fusta imitant els moviments dels herois a l’arena. Ara, de la mateixa manera, el futbol monopolitza les converses de cafè, s’apodera dels jocs d’infants al pati de l’escola i deixa buits els carrers les hores de partit.

Aquest efecte hipnòtic que té l’esport com a espectacle des dels seus orígens i que ja va ser aprofitat pels emperadors romans per tenir entretingudes les masses i mantenir allunyades les revoltes, ha estat utilitzat com a eina de dominació pels cercles de poder amb diferents objectius polítics i ideològics al llarg de la història. Les esferes dominants, avui en dia involucrades amb un capitalisme del tot agressiu, que volen apropiar-se de les característiques de l’esport per conservar els seus interessos personals; creen unes dinàmiques que afavoreixen, més enllà de la seducció natural que té l’esport sobre les persones, la desmesura amb què la societat viu i segueix les competicions esportives. A aquests magnats del capitalisme, que han aconseguit fer de l’esport una religió, no els interessa apel·lar a la racionalitat perquè és sinònim de no-consum. I, com a conseqüència, no escatimen ni temps ni esforços a allunyar cada vegada més l’elit esportiva del poble-espectador. L’objectiu és, doncs, enlluernar els seguidors per apel·lar encara més la irracionalitat; i això s’aconsegueix, per exemple, convertint l’esportista en una figura que es troba a cavall entre mite i realitat, en un multimilionari que llueix cotxes luxosos i ulleres de sol de marques de prestigi, manté una actitud distant amb “els mortals” i protagonitza escàndols sexuals dignes d’un personatge de pel·lícula o d’un déu olímpic.

Massa sovint el periodisme esportiu es converteix en un còmplice més d’aquesta maquinària estratègica recollint les notícies fabricades a mida per aquests dirigents i fent un ús sistemàtic del tòpic. Sens dubte, el tòpic interessa perquè no apel·la la racionalitat i, des de dalt de tot, es potencia, per exemple, convertint la zona mixta en un espai de declaracions d’esportistes cansats i amb ganes d’anar a sopar. De ben segur que, independentment del seu bagatge cultural, els jugadors, com a participants de tot un procés que comença als entrenaments i culmina al final del partit, són capaços de fer una anàlisi molt més detallada i interessada, més enllà de les fórmules buides de contingut que repeteixen una vegada i una altra, en un mitjà rere l’altre. Però no això, als que mouen els fils, no els interessa. I mira que l’esport, vist des dels ulls privilegiats d’un intel·lectual o narrat des de les paraules generoses d’un entès en la matèria, adopta una nova dimensió, molt més atractiva i fèrtil.

I parlem de narrar perquè l’esport és, per damunt de tot, un relat. I si, com deia Aristòtil, el relat funciona com a mimesi a la vida, l’esport atreu com a teatre de la nostra existència i de la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn. Els relats ens acompanyen al llarg de tota la vida; primer en forma de conte que ens ajuda a aclucar l’ull al nostre llit d’infant i, més endavant, quan el blanc ja ens ha tenyit els cabells, en forma de western que omple les hores lànguides de mitja tarda. I l’esport, igual que aquestes històries, té tots els ingredients que fan atractiu el relat: uns protagonistes amb els quals ens sentim identificats, uns antagonistes que proven d’impedir l’acompliment dels seus objectius, el factor sorpresa, unes normes de comportament, etc. I, sobretot, una sorprenent capacitat de restar en algun racó de la memòria; ja sigui en forma d’imatges que reben visites de tant en tant, o bé com a tirallongues interminables de noms d’alineacions que resten gravades en el record com qui s’aprèn les taules de multiplicar i no les oblida mai.


Advertisements


No Responses Yet to “Dos per dos quatre, quatre per dos vuit”

  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: