Un simple gest
Un restaurant, tres taules, un vidre fosc al fons que retorna la mirada i una dona embarassada amb un vestit vermell. «El que vull dir és que així és com comença tot.» Un. Dos. Tres. «Amb un simple gest.» Fosc. Música. Silenci.
«D’acord. Molt bé. A veure… Cristina, el gest, l’hauries de fer cap a ell. I crec que la música ha de pujar molt més, fins a ofegar l’escena. Ah, i el fosc ha de ser total, eh, hauríem de trobar la manera d’apagar les espelmes en algun moment. Tornem-ho a fer.» Una vegada, una altra i totes les que calguin fins que tot pren el to, el gest i la forma que ha de tenir. Llavors l’escena sembla definitiva. Però el dia de l’estrena, i l’endemà, i l’altre, torna a ser diferent. És així com es construeix aquesta sensibilitat lúcida, delicada i pertorbadora que té el teatre sota la direcció de Julio Manrique: res no es considera mai definitiu i així l’escena es manté viva, pendent en tot moment d’algun canvi petit, ínfim; un silenci, una mirada, un simple gest, tant se val, un retoc minúscul enclou una troballa amb un sentit ficcional completament diferent.
Coses que dèiem avui, l’obra que dirigeix a la Sala Beckett fins l’1 d’agost, també s’ha construït així, a foc lent. Són tres peces: una,Romance, nascuda en aquest mateix espai, durant un taller de l’Obrador en què Neil Labute feia de professor; i dues més d’inèdites, The furies i Helter-Skelter, que aquest dramaturg va confiar a Cristina Genebat, que n’és la traductora i una de les actrius. «El teatre breu, en ser més sintètic, neix des d’un lloc molt més visceral, menys controlat, més compulsiu. Neix de la necessitat d’escriure una cosa i acabar-la molt ràpidament. I això és fascinant.» assegura Manrique. Tres peces amb personatges que encara no tenen arrugues, que diuen «bueno» i «vale», que es droguen fins a la inconsciència, innocents, malalts, dolços, dolents o immensament miserables i egoistes. Tots ells són productes dèbils de la nostra societat anihiladora i, alhora, hereus dels sistemes de comportament dels herois universals.
Els diàlegs comencen sempre tallats i confosos, i avancen sense gaire sentit vers un abisme de dimensions desconegudes. Així, de cop i volta, entren en una espiral autodestructiva, humiliant, cruel, corrosiva, que fulmina els que en són protagonistes; però que, en canvi, no té cap mena de repercussió en els que els envolten, espectadors immutables de la tragèdia. Tres històries sota l’ull sempre cinematogràfic de Manrique, que ha filmat les escenes en pla americà i que les ha teixides a través de l’autoconsciència de la representació. «Les coses que diem avui les oblidem al cap d’una segons, just en el moment que se’ns escapen de la boca», diu en una rèplica la dona del vestit vermell. Cert. Però sembla que quan és Julio Manrique qui porta la batuta, les coses que es diuen avui no s’obliden tan de pressa, encara que tal dia faci un any.
NOTA: article publicat a la pàgina web del Festival Grec.
Filed under: Sin categoría | 1 Comment
Partit de costellada
Hi ha una fórmula per calcular la probabilitat que et passin determinades coses a la vida. Pren el temps com a valor de la “x” i el resultat és irrefutable si apliques metodològicament una sèrie d’operacions complicades amb variables francament difícils de recordar. Sigui com sigui, de ben segur que a Fora de joc, l’obra que Cristina Clemente va estrenar dimecres passat al Club Capitol, aquesta fórmula hi ha estat prèviament aplicada. Una comèdia que parla de sexe, de futbol, d’immigració, d’ensenyament, de la crisi i de gairebé tots els punts de mira de l’actualitat; amb actors que surten a la televisió i escrita per Sergi Belbel. Una “x”, una “y” i una “z” que, sense necessitat de resoldre cap matriu, donen com resultat una comèdia que funciona, un èxit tan cert com les matemàtiques i tan previsible com ho són a vegades les tàctiques d’un míster aprenent.
Les escenes avancen frenètiques, l’una darrere l’altra, en parets i triangulacions, sense foscos i entrellaçades només pel repunt d’algun efecte sonor estrany. Els canvis de llum creen l’acció ara aquí i ara allà, en els diferents espais d’una escenografia amb mobles transformables que semblen fabricats en un Ikea de fa 50 anys. A l’espectador, arrossegat per aquest ritme sense treva, li es fàcil de retrobar trossets de si mateix en uns personatges que encaren la vida sense gaires satisfaccions, entre les compres a Mango i a Nespresso, amb moltes il·lusions frustrades per l’atzar, egoismes i realitats incertes.
És al final que la comèdia es torna agra. Vira de sentit en ser pensada més enllà de la rialla sistemàtica que provoca el ridícul o la comicitat de les situacions. «És una comèdia aparent. És a dir, que sembla una comèdia, però que en realitat és una obra molt dura, plena de situacions violentes», explica Clemente. Flanquejada en tot moment per Belbel, que havia estat professor seu a l’Institut del Teatre, aquesta jove directora afronta els últims dies de l’assaig amb la timidesa d’algú que comença, i no la dissimula. De tant en tant, li fa alguna pregunta a cau d’orella i, com els futbolistes a la zona mixta, vol que passi ràpida l’estona que ha de dedicar a les entrevistes amb els mitjans de comunicació, sobretot les d’aquells periodistes que porten càmera de vídeo.
Clemente encara trepitja les línies blanques del camp, no ha tingut temps de construir supersticions per enganyar els nervis de l’estrena: «Clar, he dirigit tan poques obres, encara no he tingut temps ni de fer-me un ritual. Em prendré un tranquil·litzant, això sí.», comenta rient. Fora de joc pertany a un terreny teatral agraït per debutar a primera divisió, i no només per l’equip tècnic. L’esquadra compta amb un parell de centrals solvents i un equilibri lloable, però li falta un mitjapunta imprevisible: l’espurna, la màgia, la incandescència. És un text ideal perquè la platea s’ompli d’espectadors poc habituals, com en els partits de costellada que es juguen un diumenge a la tarda.
NOTA: NOTA: article publicat a la pàgina web del Festival Grec.
Filed under: Sin categoría | Leave a Comment
Etiquetes: Cristina Clemente, fora de joc, Sergi Belbel, teatre
Una xifra semblant
La guerra de xifres, l’acompanyant inseparable de qualsevol forma de mobilització, va tornar a diluir la vaga que dimarts passat va fer el sector públic per protestar contra la retallada dels seus sous. 16% segons el Govern espanyol, 75% segons els sindicats. Els primers volen condemnar la iniciativa al fracàs per demostrar, així, la bona predisposició al sacrifici individual si es tracta de contribuir a la reducció el dèficit públic. Els segons busquen magnificar el desacord i, deixeu-m’ho dir, fan el ridícul inflant les xifres d’aquesta manera. Una altra vegada el joc del pam per amunt, pam per avall; una estratègia realment eficaç a l’hora de distreure’ns parlant de xifres i de deixa fora del debat el tema real de la protesta. Que la protesta de dimarts no va tenir un seguiment majoritari, ho vam comprovar tots en primera persona. No sé vosaltres, però jo, sense anar més lluny, vaig poder fer vida normal: el despertador va fer aquell soroll de sempre; el transport públic, amb feines i treballs com és habitual, em va portar a l’altra punta de Barcelona i ni les classes ni tampoc el lliurement de treballs no van patir cap mena de contratemps. Però que només hagi estat seguida per un 16% dels funcionaris, em costa de creure.
Ara que les vagues ja no són mai per ampliar drets, sinó sempre per protestar contra l’escurçament d’aquests; ara que les protestes ja no són per guanyar, sinó només per mirar de no ser vençuts, de no perdre; ara, més que mai, és una falta de respecte inacceptable que juguin a veure qui la diu més grossa amb el tema de les xifres. No m’empasso que no hi hagi una manera de saber el nombre exacte, amb comes i tot, de persones que s’adhereixen a una protesta com aquesta. Vinga va, però si en aquesta societat comptabilitzem fins i tot els incomptables i fem estudis surrealismes de coses inimaginables. Ara, si realment es tracta d’una incompetència matemàtica (al mateix nivell de les nostres dificultats amb l’anglès, la nostra ignorància en ciències o el poc coneixement de la nostra història) la solució no hauria de passar per fer més assequible la selectivitat. Menys exàmens obligatoris o la possibilitat de fer proves optatives per pujar nota. Maquillem el percentatge d’èxit i tots contents: la mitjana d’aprovats ja no serà del 85,5%, sinó del 99,8%; o una xifra semblant.
Filed under: Sin categoría | Leave a Comment
De comportaments
Llançar objectes als polítics està de moda. Pot ser una sabata, una reproducció en miniatura de la catedral de milà (aquest té certa gràcia), qualsevol tipus d’aliment (l’ou i el tomàquet són un clàssic) o una ampolla de plàstic. De fet, l’objecte tan se val i les conseqüències, de moment, tampoc no han tingut gaire transcendència per la salut dels que n’han estat diana. Bush va saber esquivar hàbilment amb un gest atlètic el sabatot que li va esbotzar un periodista iraquià durant una compareixença de premsa, a Berlusconi li va quedar la cara ensangonada i el nas mig aixafat però res de gaire greu i dimarts passat el president francès, Nicholas Sarkozy, gairebé no va ni notar l’impacte innocent d’una ampolla que va arribar amb la força afeblida per la distància i per l’aglomeració de gent que l’envoltava.
Certament, podem estar cansats, o fins i tot exhausts (en tenim tot el dret!), de la gestió política d’aquells que ens governen, de la seva incapacitat d’actuació, dels casos de corrupció, de les seves incoherències, de les promeses que es fan fum i de mil cinc-centes coses més. Però aquesta no és manera d’expressar la nostra desafecció política. Si ja és del tot inacceptable que llencin un crani de porc al córner d’un camp de futbol, fins i tot si al futbolista a qui va dirigit s’ha casat amb l’enemic; imagineu-vos com n’és de desacreditador i de poc ètic que gestos com aquest es produeixin en un espai públic on les pautes de comportament no haurien de ser ni de bon tros les d’un estadi esportiu. Que ni en futbol, ni encara menys en política, aquesta manera de protestar no porta enlloc es veu d’una hora lluny i, ben mirat, és d’estranyar que el marrec adolescent que dimarts va atacar Sarkozy ho fes motivat per un impuls de mobilització en contra de la incapacitat política del seu govern.
L’incident és simptomàtic d’un altre problema tan o més greu i íntimament relacionat: l’educació. Sembla una ironia que el motiu de la visita del president francès en aquesta escola de Beauvais, una localitat situada al nord-oest de París, fos la celebració d’una jornada contra l’absentisme laboral i la violència juvenil. L’arrel del problema ha estat àmpliament analitzada una vegada i una altra per pedagogs, polítics, sociòlegs, i tota mena d’intel·lectuals i disciplines: les jornades laborals que no s’acaben mai i que deixen desemparada (mai més ben dit) la canalla; la mala influència dels continguts violents que emeten la televisió, el cinema i els videojocs; les inacabables reformes del sistema educatiu cada cop que canvia el color polític del govern i el fet que molts d’aquests nens no hagin topat mai amb un “no”, entre altres raons, han construït una generació que sembla condemnada a anar pel mal camí. I és preocupant perquè (sí, és un tòpic, però no per ser-ho és menys cert) ells faran el futur. Cal actuar políticament ara. I una bona manera de començar seria la d’esborrar definitivament d’institucions com el Senat escenes tan lamentables com la que s’hi va produir el mateix dimarts, quan el president de la Cambra va haver de posar pau al guirigall de crits d’una colla de senadors que es comportaven com ho fan els hooligans en un estadi de futbol.
Filed under: Sin categoría | 3 Comments
Etiquetes: comportaments, educació, Nicolas Sarkozy, Senat
L’esport, el periodisme esportiu i la seva capacitat manipuladora. Aquest podria ser el subtítol de la reflexió que recupero avui a l’en negreta i que, com no podria ser d’altra manera, parla d’esport i de futbol.
L’esport actual és hereu dels jocs que se celebraven a les arenes del Colisseu 2.000 anys endarrere. Aquelles lluites de gladiadors tenien sobre els habitants de la Ciutat eterna un efecte semblant al que produeix el futbol a la nostra societat actual. Dies abans del combat, les parets de Roma s’omplien de cartells que anunciaven el gran espectacle: “la tropa de gladiadors del lanista (una figura entre l’entrenador i el president) Maximus Festus Ampliatus oferirà un gran espectacle. I a més a més , hi haurà caces i estendrem el vellum”, encara es pot llegir en una inscripció de Pompeia. Tothom contava els dies que faltaven pel gran esdeveniment i es palpava el nerviosisme arreu de la ciutat. Al fòrum no es parlava de cap altra cosa i als carrers, els més petits brandaven les espases de fusta imitant els moviments dels herois a l’arena. Ara, de la mateixa manera, el futbol monopolitza les converses de cafè, s’apodera dels jocs d’infants al pati de l’escola i deixa buits els carrers les hores de partit.
Aquest efecte hipnòtic que té l’esport com a espectacle des dels seus orígens i que ja va ser aprofitat pels emperadors romans per tenir entretingudes les masses i mantenir allunyades les revoltes, ha estat utilitzat com a eina de dominació pels cercles de poder amb diferents objectius polítics i ideològics al llarg de la història. Les esferes dominants, avui en dia involucrades amb un capitalisme del tot agressiu, que volen apropiar-se de les característiques de l’esport per conservar els seus interessos personals; creen unes dinàmiques que afavoreixen, més enllà de la seducció natural que té l’esport sobre les persones, la desmesura amb què la societat viu i segueix les competicions esportives. A aquests magnats del capitalisme, que han aconseguit fer de l’esport una religió, no els interessa apel·lar a la racionalitat perquè és sinònim de no-consum. I, com a conseqüència, no escatimen ni temps ni esforços a allunyar cada vegada més l’elit esportiva del poble-espectador. L’objectiu és, doncs, enlluernar els seguidors per apel·lar encara més la irracionalitat; i això s’aconsegueix, per exemple, convertint l’esportista en una figura que es troba a cavall entre mite i realitat, en un multimilionari que llueix cotxes luxosos i ulleres de sol de marques de prestigi, manté una actitud distant amb “els mortals” i protagonitza escàndols sexuals dignes d’un personatge de pel·lícula o d’un déu olímpic.
Massa sovint el periodisme esportiu es converteix en un còmplice més d’aquesta maquinària estratègica recollint les notícies fabricades a mida per aquests dirigents i fent un ús sistemàtic del tòpic. Sens dubte, el tòpic interessa perquè no apel·la la racionalitat i, des de dalt de tot, es potencia, per exemple, convertint la zona mixta en un espai de declaracions d’esportistes cansats i amb ganes d’anar a sopar. De ben segur que, independentment del seu bagatge cultural, els jugadors, com a participants de tot un procés que comença als entrenaments i culmina al final del partit, són capaços de fer una anàlisi molt més detallada i interessada, més enllà de les fórmules buides de contingut que repeteixen una vegada i una altra, en un mitjà rere l’altre. Però no això, als que mouen els fils, no els interessa. I mira que l’esport, vist des dels ulls privilegiats d’un intel·lectual o narrat des de les paraules generoses d’un entès en la matèria, adopta una nova dimensió, molt més atractiva i fèrtil.
I parlem de narrar perquè l’esport és, per damunt de tot, un relat. I si, com deia Aristòtil, el relat funciona com a mimesi a la vida, l’esport atreu com a teatre de la nostra existència i de la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn. Els relats ens acompanyen al llarg de tota la vida; primer en forma de conte que ens ajuda a aclucar l’ull al nostre llit d’infant i, més endavant, quan el blanc ja ens ha tenyit els cabells, en forma de western que omple les hores lànguides de mitja tarda. I l’esport, igual que aquestes històries, té tots els ingredients que fan atractiu el relat: uns protagonistes amb els quals ens sentim identificats, uns antagonistes que proven d’impedir l’acompliment dels seus objectius, el factor sorpresa, unes normes de comportament, etc. I, sobretot, una sorprenent capacitat de restar en algun racó de la memòria; ja sigui en forma d’imatges que reben visites de tant en tant, o bé com a tirallongues interminables de noms d’alineacions que resten gravades en el record com qui s’aprèn les taules de multiplicar i no les oblida mai.
Filed under: Sin categoría | Leave a Comment
Segueixo caient
Us proposo un experiment. Deixeu de llegir aquest article, sortiu al carrer i aneu al supermercat que tingueu més a prop de casa. Si ja heu sortit i no porteu cap moneda d’euro o de cinquanta cèntims, torneu a entrar i agafeu-la; és imprescindible per fer bé l’experiment. Si ja sou al súper, introduïu la moneda a la ranura del mànec d’un dels carrets de compra de la filera i feu-lo vostre. Ja el teniu? Doncs bé, ara trieu una de les seccions (a la de congelats fa massa fred, millor que ho proveu a la de productes per picar, entre les olives sense pinyol i les galetes salades). Molt bé, col·loqueu el carro a l’inici del passadís. Fet? Fantàstic. Empenyeu-lo amb força i deixeu que avanci sol. A punt? Vinga. Què, cap on tira?
Sí, exactament, cap a l’esquerra, sempre es desvia cap a l’esquerra. Totes les rodes de tots els carrets de compra del món tenen un defecte que fa que girin sempre cap a l’esquerra. I per què? Doncs perquè els que volen vendre saben que més del vuitanta per cent de la població és dretana (ara no parlo de tendències polítiques, parlo dels que utilitzen la dreta com a mà principal d’interacció amb l’entorn ). I que, com a conseqüència, la gran majoria dels humans que anem a comprar tenim tendència a girar el cap a la dreta i a escollir més productes de la lleixes d’aquest cantó que de l’altre. Com ho fan per evitar que els productes exposats a la renglera esquerra no es caduquin d’avorriment? Doncs molt fàcil, enTunegen les rodes i llestos. Benvinguts al món de plàstic, benvinguts al Show de Truman, benvinguts al lloc on vivim.
Sí. L’estratègia és el centre de la societat de consum. I, de la mateixa manera que els defectes de les rodes dels carrets han estat pensats, estudiats i dissneyats; darrere de cada acte, discurs, determinació o posicionament polític d’un partit o d’una institució s’hi amaga tota una maquinària estratègica. És l’anomenada comunicació política, una branca del màrqueting que es dedica a vendre polítics. Sí, sí; així de clar: la política, també és mentida. Ara bé, n’hi ha alguns que ho dominen més bé que altres, això de l’estratègia. Per comprovar-ho, feu aquest segon experiment: introduïu al Google el lema que passeja al costat del rostre de Montilla als busos de la ciutat (sí, home, sí; aquell que sembla una citació de la Bíblia amb allò de “Pinós. 11.04.2010”). Fet? I què, i què, què passa? Exacte. Increïble, oi? “Potser volíeu dir segueixo caient”, enlloc de “segueixo creient”. Tot dit. Ai, per cert, a mi m’ho han fet descobrir els de Rac1, no us penseu que em passo el dia cercant lemes de campanya al Google.
N'he fet una captura de panatalla perquè pot ser que demà o demà passat aquest segon experiment deixi de funcionar. Així, de cop i volta.
Filed under: Sin categoría | 3 Comments
Etiquetes: Comunicació política, Google, Montilla, Pinós
Ja ho sabíem. La saviesa popular ens havia avisat, i ho havia fet en forma de rodolí embarbussat. Això sí, ens deien que eren setze i resulta que només en són deu (n’eren dotze, però se’n va morir un; i un altre va ser recusat. Ah, i n’hi ha quatre de caducats, com els iogurts. Bé, això també ho sabíem, però volia tornar-ho a dir. De fet, no em penso cansar mai de repetir-ho). Però el cas es que aquests onze fan exactament el mateix que els setze del redolí : mengen fetge d’un penjat.
Perquè l’Estatut, no ens enganyem, ja fa mesos i mesos que està ben penjat i ofegat. Quasi quasi ja no deu ni brollar sang de la ferida i l’olor agra de la mort ha esdevingut realment insuportable. Però es veu que, als botxins ( i de ben segur que també als amics dels botxins), els encanta aquest espectacle que han organitzat al bell mig de la plaça major. I s’hi recreen, allà a dalt de la tribuna.
Malauradament, el fetge de l’Estatut no és com el de Prometeu, que regenera. Pels que no en conegueu el mite, Prometeu era un heroi grec que va ser castigat per Zeus. El déu dels déus, que no estava per tonteries, va lligar-lo amb cadenes en una columna o en en una roca (això depèn de la versió) i li enviava cada dia una àguila que li menjava el fetge (sí, com els jutges). I la tortura va durar anys i panys (gairebé tants com la de l’Estatut) perquè tot el tros de fetge que aquell animalot li menjava durant dia, li tornava a créixer quan es feia fosc. Sort que un dia va aparèixer Hèracles i el va deslligar, que si no encara hi seria.
Si nosaltres hem d’esperar un Hèracles que ens vingui a rescatar, la cosa va per llarg (es veu que es van extingir quan l’Imperi romà se’n va anar en orris, els herois). I continuar demanant clemència, encara que alguns es neguin a acceptar-ho, ja no serveix de res. Perquè si és cert que no l’han penjat (que segur que sí), s’haurà mort de vell esperant la sentència. Deixem-nos, doncs, de clemències i clatellots a la mainada, i aprofitem que ens hem aplegat tots a la plaça per fer fer-nos respectar d’una vegada per totes. I no s’hi val dir que « hi votarem a favor, però no firmen l’acord » amb els ulls clavats a les eleccions de la tardor.
Filed under: Sin categoría | Leave a Comment
Etiquetes: Estatut, Prometeu, Tribunal Constitucional
Sant Jordi?
Hi ha notícies que els periodistes podrien apuntar a les agendes de tots els anys de la seva vida professional. Són notícies que cada any seran notícia i que, sigui com sigui, sempre, sempre, sempre tocarà parlar-ne. Parlo del retorn a les classes després de les vacances d’estiu, dels anys que fa del dia de la caiguda del mur de Berlín o del dia de la marmota, per exemple; que, que encara que ens quedi lluny, des que Bill Murray va protagonitzar Atrapado en el tiempo s’ha convertit en notícia obligada de cada dos de febrer.
I avui, prou que ho sabeu, toca parlar de Sant Jordi. I toca fer-ho de la mateixa manera de sempre: amb la llista dels deu llibres més llegits (el del futbolista o l’humorista lletraferit en les primeres posicions); amb articles d’opinió que condemnen els rànquings perquè, segons diuen, són una fastigosa manera de convertir la cultura en “competició”; amb els enviats especials (gairebé sempre becaris) a les rambles de les ciutats catalanes comentant l’afluència de visitants, amb els il·luminats que saluden a la càmera darrere del becari, toca ensenyar parelles fent-se petons, toca dir “quin dia més bonic” i mil coses més que podrien omplir totes les línies d’aquest article.
Però qui ens assegura que les imatges que ens han passat avui no són les mateixes imatges que les de l’any passat? Doncs no, no ho són. I n’estic convençuda perquè cada vegada s’hi veuen més venedors “top manta”, llibres de temes estranys i roses de colors horripilants. I aquest matí, quan he sortit a fer la tradicional i sempre agradable passejada de Sant Jordi; he comprovat que sí, que aquesta “altra diada” és una realitat que les imatges ja no poden amagar. “Rosas, rosas, aquí las tenemos baratas”, he sentit que cridava un home vestit amb un xandall del Barça, quan jo tot just sortia de la boca del metro. No gaire més amunt, m’ha cridat l’atenció una parada plena de llibreters i buida de curiosos. Després de llegir els títols de dos dels exemplars que tenien damunt de la taula, ho he entès de seguida: els llibres no eren llibres, eren una mena de manuals; i els llibreters no eren llibreters, sinó seguidors d’una religió semblant a la Cienciologia. He agafat aire i he continuat caminant Rambles amunt. Una mica més enllà, m’he distret tot mirant una senyora que venia globus de fira amb forma de “Bob esponja” i, empesa per la multitud, he topat amb una noia que duia una flor de pètals blaus, verds, liles, taronges i marrons, tot en una mateixa rosa. I que bonic que és Sant Jordi, he pensat.
Filed under: Sin categoría | 2 Comments
Etiquetes: Llibres, Roses, Sant Jordi
Últimament s’han posat de moda els jocs de creació teatral, aquí i a tot arreu. Ja és tradició (si tot va bé, la d’aquest any serà la sisena edició) que durant els últims mesos de l’any el Teatre Nacional celebri l’anomenat projecte T6. Malgrat que el neologisme no sona gaire atractiu (sembla que des de l’11S tot s’hagi de batejar amb combinacions de número i lletra), la iniciativa en si és força interessant: sis actors passen quinze hores en una habitació i n’han de sortir havent escrit una peça teatral que encaixi amb les directives que algú els ha donat abans d’entrar. A més de ser un estímul a la creativitat i de servir d’oportunitat als creadors joves que volen treure el nas en un món tan tancat com ho és el del teatre, aquesta mena d’experiments són interessants perquè construeixen al voltant d’un mateix tema un calidoscopi de poètiques teatrals que, al cap i a la fi, són reveladores del potencial creatiu de cada participant.
El Teatre Lliure (aquests dies en boca de tothom per la notícia que va encapçalar l’actualitat cultural de la setmana passada: Lluís Pasqual en serà el proper director) ha posat en escena el resultat del seu últim joc teatral. L’objectiu: fer un calidoscopi de la història recent d’Espanya i de Catalunya. Els participants: sis actors i directors catalans nascuts al llarg de les quatre últimes dècades. Les regles: 1.Cada generació havia de parlar de l’any que havia nascut i ho havia de fer posant en escena personatges que tinguessin la seva edat actual: els nascuts l’any 62, personatges de cinquanta anys; els del 68, de quaranta, i així respectivament. 2. El públic era “propietat” de la persona creadora des dels aplaudiments de la peça anterior fins als aplaudiments de tancament de la peça pròpia. El resultat: Dictadura-Transició-Democràcia, quatre maneres d’entendre el teatre que troben fil conductor en una mena de gimcana teatral que va fent canviar de sala als espectadors per portar-los cada vegada en un nova etapa de l’espectacle i de la història contemporània. I jo hi afegiria: si teniu previst d’anar-hi (us ho recomano molt) porteu calçat còmode i, no, no hi ha mallot groc al final de cada etapa.
Les quatre peces són dignes de grans comentaris; però m’interessa parlar de l’última, de “l’obra dels nens” (així s’hi referien a la platea), la del duet creador format per Nao Albet i Marcel Borràs, nascuts tots dos a finals dels anys 80, aquella que porta per títol democràcia; aquella que a primer cop, i com a resultat d’aquesta condició de joventut i d’estabilitat política, seria lògic que fos la més la més positiva; però que és, literalment, la història de dos cadàvers que ballen un tango mentre els seus assassins netegen la sang que cobreix el terra brut i ple de puntes de cigarro d’una taverna basca. Una peça que asfixiant, que vessa violència, una peça on la democràcia es revela podrida i l’esperança es disfressa de negre. Un reflex de com veuen el món les generacions més joves? Vaig tenir l’oportunitat de parlar-ne amb ells al final de la funció: “Hem fet tres espectacles, aquest i dos més. En el primer ens auto-mutilàvem, fèiem jackass; en el segon maltractàvem un nen que després ens matava a nosaltres i en aquest últim ens torturen a nosaltres. I per què? Doncs perquè mirem el món i hi veiem molts problemes, veiem que no és fàcil. Però no és tant això sinó que ens ‘va la marxa’. Si el conflicte en escena pot ser deu, que no sigui set”. Jo, sincerament, no crec que que tanta crueltat comprimida respongui només a un amor incondicional a Bruce Willis.
Filed under: Sin categoría | 1 Comment
Etiquetes: Dictadura-Transició-Democràcia, jocs de creació Teatral, joves, Marcel Borràs, Nao Albet, Teatre Lliure, violència
en negreta 