La democràcia passada pel sedàs dels joves

18abr.10

Últimament s’han posat de moda els jocs de creació teatral, aquí i a tot arreu. Ja és tradició (si tot va bé, la d’aquest any serà la sisena edició) que durant els últims mesos de l’any el Teatre Nacional celebri l’anomenat projecte T6. Malgrat que el neologisme no sona gaire atractiu (sembla que des de l’11S tot s’hagi de batejar amb combinacions de número i lletra), la iniciativa en si és força interessant: sis actors passen quinze hores en una habitació i n’han de sortir havent escrit una peça teatral que encaixi amb les directives que algú els ha donat abans d’entrar. A més de ser un estímul a la creativitat i de servir d’oportunitat als creadors joves que volen treure el nas en un món tan tancat com ho és el del teatre, aquesta mena d’experiments són interessants perquè construeixen al voltant d’un mateix tema un calidoscopi de poètiques teatrals que, al cap i a la fi, són reveladores del potencial creatiu de cada participant.

El Teatre Lliure (aquests dies en boca de tothom per la notícia que va encapçalar l’actualitat cultural de la setmana passada: Lluís Pasqual en serà el proper director) ha posat en escena el resultat del seu últim joc teatral. L’objectiu: fer un calidoscopi de la història recent d’Espanya i de Catalunya. Els participants: sis actors i directors catalans nascuts al llarg de les quatre últimes dècades. Les regles: 1.Cada generació havia de parlar de l’any que havia nascut i ho havia de fer posant en escena personatges que tinguessin la seva edat actual: els nascuts l’any 62, personatges de cinquanta anys; els del 68, de quaranta, i així respectivament. 2. El públic era “propietat” de la persona creadora des dels aplaudiments de la peça anterior fins als aplaudiments de tancament de la peça pròpia. El resultat: Dictadura-Transició-Democràcia, quatre maneres d’entendre el teatre que troben fil conductor en una mena de gimcana teatral que va fent canviar de sala als espectadors per portar-los cada vegada en un nova etapa de l’espectacle i de la història contemporània. I jo hi afegiria: si teniu previst d’anar-hi (us ho recomano molt) porteu calçat còmode i, no, no hi ha mallot groc al final de cada etapa.

Les quatre peces són dignes de grans comentaris; però m’interessa parlar de l’última, de “l’obra dels nens” (així s’hi referien a la platea), la del duet creador format per Nao Albet i Marcel Borràs, nascuts tots dos a finals dels anys 80, aquella que porta per títol democràcia; aquella que a primer cop, i com a resultat d’aquesta condició de joventut i d’estabilitat política, seria lògic que fos la més la més positiva; però que és, literalment, la història de dos cadàvers que ballen un tango mentre els seus assassins netegen la sang que cobreix el terra brut i ple de puntes de cigarro d’una taverna basca. Una peça que asfixiant, que vessa violència, una peça on la democràcia es revela podrida i l’esperança es disfressa de negre. Un reflex de com veuen el món les generacions més joves? Vaig tenir l’oportunitat de parlar-ne amb ells al final de la funció: “Hem fet tres espectacles, aquest i dos més. En el primer ens auto-mutilàvem, fèiem jackass; en el segon maltractàvem un nen que després ens matava a nosaltres i en aquest últim ens torturen a nosaltres. I per què? Doncs perquè mirem el món i hi veiem molts problemes, veiem que no és fàcil. Però no és tant això sinó que ens ‘va la marxa’. Si el conflicte en escena pot ser deu, que no sigui set”. Jo, sincerament, no crec que que tanta crueltat comprimida respongui només a un amor incondicional a Bruce Willis.

Filed under: Sin categoría   |  1 Comment
Etiquetes: Dictadura-Transició-Democràcia, jocs de creació Teatral, joves, Marcel Borràs, Nao Albet, Teatre Lliure, violència