Ja ho sabíem. La saviesa popular ens havia avisat, i ho havia fet en forma de rodolí embarbussat. Això sí, ens deien que eren setze i resulta que només en són deu (n’eren dotze, però se’n va morir un; i un altre va ser recusat. Ah, i n’hi ha quatre de caducats, com els iogurts. Bé, això també ho sabíem, però volia tornar-ho a dir. De fet, no em penso cansar mai de repetir-ho). Però el cas es que aquests onze fan exactament el mateix que els setze del redolí : mengen fetge d’un penjat.

Perquè l’Estatut, no ens enganyem, ja fa mesos i mesos que està ben penjat i ofegat. Quasi quasi ja no deu ni brollar sang de la ferida i l’olor agra de la mort ha esdevingut realment insuportable. Però es veu que, als botxins ( i de ben segur que també als amics dels botxins), els encanta aquest espectacle que han organitzat al bell mig de la plaça major. I s’hi recreen, allà a dalt de la tribuna.

Malauradament, el fetge de l’Estatut no és com el de Prometeu, que regenera. Pels que no en conegueu el mite, Prometeu era un heroi grec que va ser castigat per Zeus. El déu dels déus, que no estava per tonteries, va lligar-lo amb cadenes en una columna o en en una roca (això depèn de la versió) i li enviava cada dia una àguila que li menjava el fetge (sí, com els jutges). I la tortura va durar anys i panys (gairebé tants com la de l’Estatut) perquè tot el tros de fetge que aquell animalot li menjava durant dia, li tornava a créixer quan es feia fosc. Sort que un dia va aparèixer Hèracles i el va deslligar, que si no encara hi seria.

Si nosaltres hem d’esperar un Hèracles que ens vingui a rescatar, la cosa va per llarg (es veu que es van extingir quan l’Imperi romà se’n va anar en orris, els herois). I continuar demanant clemència, encara que alguns es neguin a acceptar-ho,  ja no serveix de res. Perquè si és cert que no l’han penjat (que segur que sí), s’haurà mort de vell esperant la sentència. Deixem-nos, doncs, de clemències i clatellots a la mainada, i aprofitem que ens hem aplegat tots a la plaça per fer fer-nos respectar d’una vegada per totes. I no s’hi val dir que « hi votarem a favor, però no firmen  l’acord » amb els ulls clavats a les eleccions de la tardor.

Anuncis

Sant Jordi?

23abr.10

Hi ha notícies que els periodistes podrien apuntar a les agendes de tots els anys de la seva vida professional. Són notícies que cada any seran notícia i que, sigui com sigui, sempre, sempre, sempre tocarà parlar-ne. Parlo del retorn a les classes després de les vacances d’estiu, dels anys que fa del dia de la caiguda del mur de Berlín o del dia de la marmota, per exemple; que, que encara que ens quedi lluny, des que Bill Murray va protagonitzar Atrapado en el tiempo s’ha convertit en notícia obligada de cada dos de febrer.

I avui, prou que ho sabeu, toca parlar de Sant Jordi. I toca fer-ho de la mateixa manera de sempre: amb la llista dels deu llibres més llegits (el del futbolista o l’humorista lletraferit en les primeres posicions); amb articles d’opinió que condemnen els rànquings perquè, segons diuen, són una fastigosa manera de convertir la cultura en “competició”; amb els enviats especials (gairebé sempre becaris) a les rambles de les ciutats catalanes comentant l’afluència de visitants, amb els il·luminats que saluden a la càmera darrere del becari, toca ensenyar parelles fent-se petons, toca dir “quin dia més bonic” i mil coses més que podrien omplir totes les línies d’aquest article.

Però qui ens assegura que les imatges que ens han passat avui no són les mateixes imatges que les de l’any passat? Doncs no, no ho són. I n’estic convençuda perquè cada vegada s’hi veuen més venedors “top manta”, llibres de temes estranys i roses de colors horripilants. I aquest matí, quan he sortit a fer la tradicional i sempre agradable passejada de Sant Jordi; he comprovat que sí, que aquesta “altra diada” és una realitat que les imatges ja no poden amagar. “Rosas, rosas, aquí las tenemos baratas”, he sentit que cridava un home vestit amb un xandall del Barça, quan jo tot just sortia de la boca del metro. No gaire més amunt, m’ha cridat l’atenció una parada plena de llibreters i buida de curiosos. Després de llegir els títols de dos dels exemplars que tenien damunt de la taula, ho he entès de seguida: els llibres no eren llibres, eren una mena de manuals; i els llibreters no eren llibreters, sinó seguidors d’una religió semblant a la Cienciologia. He agafat aire i he continuat caminant Rambles amunt. Una mica més enllà, m’he distret tot mirant una senyora que venia globus de fira amb forma de “Bob esponja” i, empesa per la multitud, he topat amb una noia que duia una flor de pètals blaus, verds, liles, taronges i marrons, tot en una mateixa rosa. I que bonic que és Sant Jordi, he pensat.


Últimament s’han posat de moda els jocs de creació teatral, aquí i a tot arreu. Ja és tradició (si tot va bé, la d’aquest any serà la sisena edició) que durant els últims mesos de l’any el Teatre Nacional celebri l’anomenat projecte T6. Malgrat que el neologisme no sona gaire atractiu (sembla que des de l’11S tot s’hagi de batejar amb combinacions de número i lletra), la iniciativa en si és força interessant: sis actors passen quinze hores en una habitació i n’han de sortir havent escrit una peça teatral que encaixi amb les directives que algú els ha donat abans d’entrar. A més de ser un estímul a la creativitat i de servir d’oportunitat als creadors joves que volen treure el nas en un món tan tancat com ho és el del teatre, aquesta mena d’experiments són interessants perquè construeixen al voltant d’un mateix tema un calidoscopi de poètiques teatrals que, al cap i a la fi, són reveladores del potencial creatiu de cada participant.

El Teatre Lliure (aquests dies en boca de tothom per la notícia que va encapçalar l’actualitat cultural de la setmana passada: Lluís Pasqual en serà el proper director) ha posat en escena el resultat del seu últim joc teatral. L’objectiu: fer un calidoscopi de la història recent d’Espanya i de Catalunya. Els participants: sis actors i directors catalans nascuts al llarg de les quatre últimes dècades. Les regles: 1.Cada generació havia de parlar de l’any que havia nascut i ho havia de fer posant en escena personatges que tinguessin la seva edat actual: els nascuts l’any 62, personatges de cinquanta anys; els del 68, de quaranta, i així respectivament. 2. El públic era “propietat” de la persona creadora des dels aplaudiments de la peça anterior fins als aplaudiments de tancament de la peça pròpia. El resultat: Dictadura-Transició-Democràcia, quatre maneres d’entendre el teatre que troben fil conductor en una mena de gimcana teatral que va fent canviar de sala als espectadors per portar-los cada vegada en un nova etapa de l’espectacle i de la història contemporània. I jo hi afegiria: si teniu previst d’anar-hi (us ho recomano molt) porteu calçat còmode i, no, no hi ha mallot groc al final de cada etapa.

Les quatre peces són dignes de grans comentaris; però m’interessa parlar de l’última, de “l’obra dels nens” (així s’hi referien a la platea), la del duet creador format per Nao Albet i Marcel Borràs, nascuts tots dos a finals dels anys 80, aquella que porta per títol democràcia; aquella que a primer cop, i com a resultat d’aquesta condició de joventut i d’estabilitat política, seria lògic que fos la més la més positiva; però que és, literalment, la història de dos cadàvers que ballen un tango mentre els seus assassins netegen la sang que cobreix el terra brut i ple de puntes de cigarro d’una taverna basca. Una peça que asfixiant, que vessa violència, una peça on la democràcia es revela podrida i l’esperança es disfressa de negre. Un reflex de com veuen el món les generacions més joves? Vaig tenir l’oportunitat de parlar-ne amb ells al final de la funció: “Hem fet tres espectacles, aquest i dos més. En el primer ens auto-mutilàvem, fèiem jackass; en el segon maltractàvem un nen que després ens matava a nosaltres i en aquest últim ens torturen a nosaltres. I per què? Doncs perquè mirem el món i hi veiem molts problemes, veiem que no és fàcil. Però no és tant això sinó que ens ‘va la marxa’. Si el conflicte en escena pot ser deu, que no sigui set”. Jo, sincerament, no crec que que tanta crueltat comprimida respongui només a un amor incondicional a Bruce Willis.


Pep Guradiola tenia pressa després del partit d’ahir al Bernabéu. Dimecres hi torna a haver enfrontament, i calia arribar a casa per anar a dormir d’hora i començar a pensar quan més aviat millor en el Depor. Va marxar cap als vestidors de seguida que Mejuto va xiular el final i va sortir ben aviat a la sala de premsa amb un missatge  que els seus jugadors també portaven ben après, alguna cosa semblant a: “la victòria està molt bé, però encara queda molt per fer”. Durant el torn de preguntes en castellà, un periodista que parlava amb un accent estranger va demanar a Guardiola que posés paraules al secret d’aquest Barça que omple portades d’entusiasme arreu del món. Guardiola va tornar a mirar el rellotge i va fugir d’estudi deixant anar un “que tinc uns jugadors molt bons que corren molt”.

Tots sabem que, quan Guardiola no té pressa, les seves rodes de premsa són autèntics exercicis de reflexió sobre el futbol i sobre la vida mateixa, i  la pregunta del periodista estranger podia haver estat l’espurna d’una d’aquestes lliçons magistrals. Però ahir Guardiola tenia pressa i la pregunta del periodista potser estava mal formulada. I és que, senyors, no hi ha secret. El secret, el sabem tots. I un secret que sap tothom no és un secret. El secret es diu pilota. I pilota vol dir sortir a jugar des de darrere. Pilota vol dir tocar, tocar i tornar-la a tocar. Pilota és crear. Pilota és no tenir por de passar-la endarrere per construir una jugada millor. Pilota és jugar tu i deixar que els altres s’ho mirin. El secret, o més ben dit el no-secret, és una convicció; una manera d’entendre el joc.

I per descobrir-lo, senyor periodista estranger, només cal que miri dos partits del Barça. Perquè, tal i com deia Guardiola reprenent les paraules d’Agatha Christie en un d’aquells articles que va escriure per al diari El País ara fa quatre anys, “dos indicis són una prova”. I si així no en té prou, senyor periodista, li recomano que vagi a l’hemeroteca i que  llegeixi atentament aquests articles. Allà hi trobarà el secret. El no-secret, vull dir.