Un simple gest

14jul.10

Un restaurant, tres taules, un vidre fosc al fons que retorna la mirada i una dona embarassada amb un vestit vermell. «El que vull dir és que així és com comença tot.» Un. Dos. Tres. «Amb un simple gest.» Fosc. Música. Silenci.

«D’acord. Molt bé. A veure… Cristina, el gest, l’hauries de fer cap a ell. I crec que la música ha de pujar molt més, fins a ofegar l’escena. Ah, i el fosc ha de ser total, eh, hauríem de trobar la manera d’apagar les espelmes en algun moment. Tornem-ho a fer.» Una vegada, una altra i totes les que calguin fins que tot pren el to, el gest i la forma que ha de tenir. Llavors l’escena sembla definitiva. Però el dia de l’estrena, i l’endemà, i l’altre, torna a ser diferent. És així com es construeix aquesta sensibilitat lúcida, delicada i pertorbadora que té el teatre sota la direcció de Julio Manrique: res no es considera mai definitiu i així l’escena es manté viva, pendent en tot moment d’algun canvi petit, ínfim; un silenci, una mirada, un simple gest, tant se val, un retoc minúscul enclou una troballa amb un sentit ficcional completament diferent.

Coses que dèiem avui, l’obra que dirigeix a la Sala Beckett fins l’1 d’agost, també s’ha construït així, a foc lent. Són tres peces: una,Romance, nascuda en aquest mateix espai, durant un taller de l’Obrador en què Neil Labute feia de professor; i dues més d’inèdites, The furiesHelter-Skelter, que aquest dramaturg va confiar a Cristina Genebat, que n’és la traductora i una de les actrius. «El teatre breu, en ser més sintètic, neix des d’un lloc molt més visceral, menys controlat, més compulsiu. Neix de la necessitat d’escriure una cosa i acabar-la molt ràpidament. I això és fascinant.» assegura Manrique. Tres peces amb personatges que encara no tenen arrugues, que diuen «bueno» i «vale», que es droguen fins a la inconsciència, innocents, malalts, dolços, dolents o immensament miserables i egoistes. Tots ells són productes dèbils de la nostra societat anihiladora i, alhora, hereus dels sistemes de comportament dels herois universals.

Els diàlegs comencen sempre tallats i confosos, i avancen sense gaire sentit vers un abisme de dimensions desconegudes. Així, de cop i volta, entren en una espiral autodestructiva, humiliant, cruel, corrosiva, que fulmina els que en són protagonistes; però que, en canvi, no té cap mena de repercussió en els que els envolten, espectadors immutables de la tragèdia. Tres històries sota l’ull sempre cinematogràfic de Manrique, que ha filmat les escenes en pla americà i que les ha teixides a través de l’autoconsciència de la representació. «Les coses que diem avui les oblidem al cap d’una segons, just en el moment que se’ns escapen de la boca», diu en una rèplica la dona del vestit vermell. Cert. Però sembla que quan és Julio Manrique qui porta la batuta, les coses que es diuen avui no s’obliden tan de pressa, encara que tal dia faci un any.

NOTA: article publicat a la pàgina web del Festival Grec.

Advertisements


One Response to “Un simple gest”

  1. 1 Jordina

    Molt bons aquests comentaris sobre aquestes dues obres, m’han agradat molt, a veure si baixo algun dia a la capi i em passo pel teatre!

    Gràcies! 🙂


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: